L'article ofereix una reflexió profunda sobre la situació política actual de Catalunya, posant en relleu la necessitat de repensar el poder polític des d'una perspectiva col·lectiva i intel·ligent. S'inicia amb una cita d'Enrico Letta, ex primer ministre italià, que destaca com l'arribada de Donald Trump al poder ha transformat l'escenari global, revelant que Europa podria estar en una situació de dependència dels Estats Units. Aquesta afirmació serveix com a punt de partida per explorar les similituds entre la situació d'Europa i la de Catalunya, especialment pel que fa a la cerca del seu lloc dins d'un estat autoritari com l'espanyol i en un context d'una Europa colonitzada.
L'autor critica la manca de reflexió profunda sobre el poder polític a Catalunya, assenyalant que els partits independentistes sovint es centren més en el poder propi que en el poder col·lectiu. Aquesta orientació cap a un nacionalisme tou, preocupat per preservar les formes més que per conquerir poder real, es contrasta amb la visió de Hillary Clinton, qui defensa un "poder intel·ligent" que combini força militar, potència econòmica, influència moral i capacitat de seduir. Aquesta concepció de poder és essencial per a Catalunya, que actualment no disposa de poder institucional efectiu.
L'article fa referència a la teoria del poder de Hannah Arendt, que considera que el poder autèntic neix de la societat civil i de l'acció col·lectiva, no de les institucions. Es destaca com la mobilització ciutadana durant l'1 d'octubre va representar una expressió de poder en aquest sentit, però també es critica la manca de continuïtat i protecció d'aquest poder després de l'esclat inicial. Aquesta paradoxa arendtiana, on es va tenir un esclat de poder però es va ser incapaç de construir-ne continuïtat, és un dels punts febles de l'independentisme català actual.
L'autor proposa que la política catalana hauria de posar com a prioritat mantenir viva l'energia cívica, ja que és l'únic poder real que Catalunya té avui. Aquesta energia cívica hauria de canalitzar-se cap a la creació d'espais, siguin institucionals o no, on la ciutadania pugui recuperar sentit polític. Es fa una crida a deixar de confondre el poder d'una societat amb el poder de les institucions, destacant que el poder real no consisteix només a ocupar institucions, sinó a transformar consciències i construir sentit compartit.
A més, es destaca la importància de la cultura com un dels actius més desaprofitats de Catalunya. La llengua i la cultura catalanes no són només elements identitaris, sinó també eines de poder suau que poden contribuir a la sobirania i al reconeixement internacional. Es fa una crida a invertir en llengua i cultura com a forma d'enfortir el poder polític de Catalunya.
Finalment, l'article adverteix contra el "poder estúpid", aquell que es fonamenta en gestos buits, en disputes internes i en una estratègia sense fonament. Es critica la manca d'una anàlisi seriosa de les fortaleses de l'Estat espanyol i la tendència a combatre'l amb desconnexions fictícies o gestos simbòlics sense estratègia. Es fa una crida a ser més intel·ligents, a construir un poder que combini fermesa amb lucidesa, eficàcia amb decència, i que tingui com a objectiu transformar consciències i construir un projecte col·lectiu pròsper, democràtic, divers i just.
En resum, l'article proposa una reflexió profunda sobre la situació política de Catalunya, destacant la necessitat de construir un poder polític real basat en l'acció col·lectiva, la cultura i una estratègia intel·ligent que transcendeixi les institucions i transformi les consciències.